Els seus escrits

Llibre de recreacions, segona recreació (1585). María s'hi anomena «Gràcia» i conversa amb «Justa».

[...] desitjoses de veure alguna cosa del que enteníem que Déu feia amb ella, la miràvem algunes vegades per entre la porta de la seva cel·la, on es tancava, i la vèiem arravatada, i jo, amb els meus propis ulls, la vaig veure algunes vegades, d'on sortia amb molta dissimulació, que ja saps, germana, que recatada fou sempre i amb quanta cautela encobria les grandeses que el Senyor li comunicava. [...] En aquest temps em va cridar el Senyor a la vida religiosa, veient i tractant la nostra Mare i les seves companyes, les quals movien les pedres amb la seva admirable vida i conversa. I el que em va fer anar darrere d'elles fou la suavitat i la gran discreció de la nostra bona Mare. I crec veritablement que, si els qui tenen l'ofici d'acostar ànimes a Déu usessin de la traça i la manya que aquella santa usava, n'hi acostarien moltes més de les que hi acosten; perquè, com que el nostre natural és inclinat a cercar contentament i a fugir del treball, pintar la virtut i el que és servei de Déu aspre i difícil és atemorir els febles que no han tastat que suau és el patir per Crist.

Llibre de recreacions, segona recreació.

Arribat que fou aquell dia felicíssim per a mi, en què el Senyor em va treure d'Egipte i vaig venir a la vida religiosa, quan anava pels vint-i-dos anys, dia del gloriós sant Gregori Nacianzè, a qui des d'aquell dia tinc per pare i refugi meu, que fou l'any mil cinc-cents setanta, el nou de maig, no podré dir, caríssima germana, el contentament que des d'aquell punt el Senyor em va donar, i fins al dia d'avui ni per primer moviment no m'ha passat pel pensament de penedir-me ni de sentir descontentament; ans era tan gran l'alegria que tenia a l'ànima, que moltes vegades no podia dissimular el riure.

Consells que dona una priora a una altra (1590-1592). Els epígrafs d'aquest tractat són de l'editor.

Governar una ànima és governar un món, que així anomenen l'home: «món abreujat». [...] Serà bona prelada la que res no perdona? No, certament. Serà bona prelada la que res no castiga? No, certament. Serà bona prelada la que sempre és piadosa? No. Serà bona prelada la que sempre és rigorosa? No. [...] Oh, quin artifici i quina ciència la de governar extrems, i com ha de ser un prelat blan i rigorós, venjatiu i perdonador, generós i escàs, mans i colèric, sofert i impacient, senzill i maliciós, cuitós i tardà! I sembla que si en falta res, d'això, es desconcerta el rellotge. [...] I així serà si no hi ha discreció, que és ella qui compon totes aquestes parts i fa que cadascuna serveixi en el seu temps i s'apliqui segons la necessitat; i sense discreció, tot el que s'ha dit, encara que es tingui, no sols no és de profit, sinó que fins i tot farà mal, perquè no servirà més que de tenir moltes armes per ofendre, posades en mans d'un boig. Perquè usarà del rigor quan convingui blanor, i perdonarà quan hagi de castigar, i nafrarà quan hagi de guarir.

Escrita el 1593, des del seu tancament, a les seves germanes i filles, «que per veure-la així estaven afligides».

No sé, caríssimes germanes i filles meves, si, donant lloc a la passió i tendresa de dona, acompanyar les vostres llàgrimes, o, seguint la llum del cor, queixar-me del vostre sentiment, ja que no s'escau, en llei de l'estreta amistat que ens tenim, que vosaltres ploreu per allò de què jo ric, ni formeu queixes de qui em fa beneficis. [...] Però torno a preguntar-vos, caríssimes: Per què us torbeu? Ignoreu, per ventura, la glòria i la riquesa de la tribulació, o us sembla cosa nova i no usada en els fills d'Adam ser afligits?

[...] I tornant al meu bé, us demano, estimades filles, que no us sàpiga greu de veure'm aquí tancada, ni us afligiu que estiguin tancades totes les portes dels mitjans humans per a la meva llibertat, [...] ja que aquell qui ho pot remeiar no és absent. Ell ho mira i ho consent, i fins i tot per ventura s'alegra de veure'm, per veure la nostra paciència; amb ell podeu parlar; a ell em podeu presentar i amb ell em podreu afavorir. [...] Ells [els sants presos] entre enemics cruels, jo entre germanes piadoses; ells en presons infames, jo en un racó del cel on amb tanta pietat soc visitada per l'àngel que em van donar per guarda. [...]

I per si ella vingués abans que surti d'aquesta presó, vull que sàpiguen les meves estimades filles i benvolgudes germanes que moro contenta dient allò que digué el meu gloriós pare sant Gregori Nacianzè: Llavors em veuré venjada, quan se salvin els qui em persegueixen. Així sigui. Amén. [...] Pregueu, caríssimes, per aquesta vostra germana i serventa, María. Laus Deo.

Ramellet de mirra (1595), comentari al verset del Càntic dels Càntics 1, 12.

Ramellet de mirra és el meu Estimat per a mi; el posaré entre els meus pits. Què és això, esposa santa? Ramellet de mirra amarga anomeneu l'Estimat? [...] Mireu que l'Espòs no és de la condició d'Adam, que hàgiu d'anar amb ell a menjar de la poma dolça, sinó que és Crist Jesús, que paga aquesta dolçor amb l'amargor i el turment de la creu; i si li heu de donar la mà d'esposes, el clau l'ha d'unir amb la seva. És Espòs de sang. [...] Les seves gales són escarnis; els seus honors, oprobis; els seus regals, assots; les seves músiques, blasfèmies; el seu menjar, fel; la seva corona, espines. [...]

Oh, el meu bon Senyor! No és estrany que vós sigueu mirra per a nosaltres, ja que nosaltres us fórem fel, i, tastant-la Vós, volguéreu treure de les filles d'Eva el gust de la poma que la nostra mare menjà. Oh, que feliç i benaurada és l'esposa per a qui sou mirra posada entre els pits; i qui sabrà dir quant de delit i dolçor hi ha en això que té nom d'amarg!

«Demana als seus ulls llàgrimes» (Toledo, 1562).

«Ja tota de l'Estimat» (Malagón, 1571).

«No tinc cap ansietat». Pasqua de Resurrecció de 1593, a la presó conventual de Lisboa (Portugal).